Robert Gerhard, encara
13/12/2023
El nom del compositor Robert Gerhard i Ottenwaelder (1896-1970) ha estat d'actualitat en les darreres setmanes. El premi del Festival Inèdit per al documental Revolutionary Quartet. L’enigma Gerhard, dirigit per Xavier Bosch i Josep Badell i una menció especial en els Premis El Temps de les arts per al llibre Robert Gerhard. Un Quixot amb noblesa d'esperit (Editorial FICTA, 2023) del musicòleg Oriol Pérez i Treviño han portat, de nou, a prendre consciència de la importància d'un compositor que, possiblement, sigui més citat que conegut. Editat per diferents editorials, acostar-se a Robert Gerhard és fer-ho amb una personalitat polifacètica i rica (pianista, compositor, pedagog, promotor, musicòleg, intel·lectual) que el converteix en una de les figures més importants de la música catalana, hispànica i europea del segle XX. El seu posicionament estètic, iniciat en allò que es va conèixer com a nacionalisme musical, sent el darrer deixeble de Felip Pedrell, va culminar en l'anomenada «nova música», tal com la va definir Anton Webern, gràcies als seus estudis amb Arnold Schönberg a Berlín i Viena. Aquesta evolució converteix el músic vallenc en la gran personalitat compositiva catalana del segle XX i, amb permís de Ferran Sor (1778-1839) i Domènec Terradellas (1713-1751), de tots els temps.
La figura de Gerhard és força més reconeguda en els cercles musicals europeus, però el seu coneixement és encara escàs a Catalunya. El seu exili, en un primer moment a França i finalment a Cambridge, i un oblit excessiu ja no només de la seva obra sinó també de la seva important contribució com a assessor musical de la Generalitat de Catalunya durant els anys de la II República, han fet que el seu nom romangui en una coneixença vaga, confosa i poc precisa.
És per això que els premis obtinguts a través de la seva figura i obra, com també ho va ser la doble efemèride de l’Any Gerhard (2020-2021) constitueixen una oportunitat d’or per difondre la seva figura i la seva obra en l’imaginari cultural català. Una oportunitat que no hauríem de deixar passar, tenint en compte que Robert Gerhard és el compositor català més important del segle XX i una de les màximes icones de l’avantguarda al costat d'altres figures com ara el pintor Joan Miró (1893-1983), el poeta J. V. Foix (1893-1987) o l’arquitecte Josep Lluís Sert (1902-1983).
Si bé el pare, inicialment, va negar-se inicialment a què Gerhard es pogués dedicar a la música, a la fi va acabar formant-se amb mestres tan destacats com Enric Granados i els citats Pedrell i Schönberg.
En tornar a Catalunya dels seus estudis, el 1929, i amb el restabliment el 1931 de la Generalitat de Catalunya, Gerhard va prendre protagonisme en l’intent de regular i fomentar l’activitat musical al país. La seva estreta vinculació amb la Societat Internacional de Música Contemporània va permetre que, l’abril de 1936, se celebrés a Barcelona el XIV Festival Internacional d’aquesta entitat, en què es va estrenar la seva música per al ballet Ariel i el celebèrrim Concert per a violí i orquestra «A la memòria d’un àngel» d’Alban Berg (1885-1935).
Gerhard és un dels molts compositors i intel·lectuals hispànics que la Guerra Civil Espanyola va portar fins a l’exili. La seva pèrdua per a la cultura catalana i estatal va ser igual de lamentable que la de la resta d’intel·lectuals, però en el seu cas té unes connotacions d’allò més especials. A diferència del que era costum entre alguns músics catalans, Gerhard no va escollir París com a ciutat d’ampliació dels seus estudis, sinó les ciutats de Viena i Berlín, on va estudiar amb una figura referencial com Arnold Schönberg (1874-1951). No deixa de crear perplexitat el que hagués pogut representar la permanència de Gerhard a Catalunya, però resulta evident que la seva figura continua sent encara una de les assignatures pendents del nostre imaginari cultural.
Més enllà de la simfonia Homenatge a Pedrell (1941) o la cantata L'alta naixença del Rei en Jaume (1932), Robert Gerhard no havia treballat el llenguatge orquestral, fins a la dècada dels quaranta, amb cap altre gènere més que no fos el ballet. Només el Concertino per a orquestra de cordes, provinent dels seus anys de formació a Berlín i estrenat en el famós concert del 22 de desembre de 1929 al Palau de la Música Catalana, ha de ser considerat l'excepció. Precisament el tema del primer moviment del Concertino va servir com a base per al primer moviment del Concert per a violí i orquestra de Robert Gerhard, compost entre els anys 1940 i 1943 per a l'eminent violinista català, nascut a la Canonja, Antoni Brosa i Vives (1894-1979). Sembla que al darrere d’aquesta composició s’hi troba l’impacte que havia produït, tant a Gerhard com a Brosa, l'estrena a Barcelona del Concert per a violí d’Alban Berg.
La troballa en una llibreria de Cambridge de la comèdia de Richard Brinsley Sheridan The Duenna (1775) el va esperonar a compondre una òpera, amb un llibret escrit per ell mateix. The Duenna ha de considerar-se com la culminació-síntesi de tots els llenguatges i estils desplegats fins aquell moment: des de la música nacionalista fins a les particulars lectures del dodecatonisme i el serialisme. Ambientada a Sevilla, hi ha qui ha dit que es tracta d'una zarzuela grande amb referències directes a les tonadillas escénicas del barroc musical hispànic. L'obra no es va poder veure representada fins a l'any 1992, en una coproducció entre el Teatro de la Zarzuela de Madrid i el Gran Teatre del Liceu sota la direcció musical d'Antoni Ros-Marbà.
En finalitzar The Duenna, Gerhard va immergir-se en un profund període de reflexió on va voler reexaminar, per un costat, la seva posició respecte a la tècnica dodecatònica que havia après amb Schoenberg i esbrinar quina havia de ser la seva actitud musical en un moment intens de la història de la música occidental quan, el 1946, s'havia creat l'Institut Internacional de Música de Darmstadt, la progressiva difusió del serialisme integral, sorgit com un eixamplament a partir de les anàlisis de l'obra d'Anton Webern i el desenvolupament, a partir de 1948, de la música electroacústica. Tot això va ser tingut molt en compte per Gerhard. Les obres de caràcter hispànic, compostes entre el 1940 i el 1947 li havien permès adquirir una dimensió de compositor nacionalista a l'alçada d'un Manuel de Falla, però les seves aspiracions i inquietuds anaven molt més enllà. I més encara en el que es refereix a la missió ètica i espiritual a què havien d'aspirar les seves obres després del desastre humanitari que va suposar la Segona Guerra Mundial, amb més de 49 milions de morts (33 dels quals, civils). La mort de la seva mare, l’hivern de 1947-1948, el va postrar en un gran desconsol, que va pal·liar amb la lectura d'obres d'autors com William James, Alfred North Whitehead, Bertrand Russell, Simone Weil i, especialment, Albert Camus, qui, el 1947, va escriure la colpidora La pesta.
Les primeres obres compostes després d'aquest període de reflexió van ser els Tres impromptus per a piano i la Sonata per a viola i piano, ambdues de 1950, però sobretot l'extraordinari Concert per a piano, del 1951.
L'impacte que va assolir l'estrena de la Simfonia núm. 1 de Robert Gerhard a Baden-Baden el 1955 va fer augmentar el seu prestigi a Anglaterra i dins el món de la música contemporània, a ja que, fins aquell moment, el compositor vallenc era bàsicament conegut com a compositor de músiques incidentals. Una esplèndida mostra d’aquest reconeixement la constitueix la publicació d’un monogràfic especial, impulsat pel crític musical William Glock, a la revista The Score.
El 1967, el compositor vallenc va rebre algunes de les més grans distincions de la seva carrera. La primera va ser la del Govern de Sa Majestat britànica, que el va nomenar Commander of the British Empire en reconeixement del seu mèrit artístic. Un any més tard Gerhard va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge i va ingressar al University College. Va ser durant aquest 1968 quan la seva malaltia cardíaca va agreujar-se, impedint-li acabar l'encàrrec de la Simfonia núm.5 de la Fundació Fromm. Sí que va ser a temps, però, de compondre un nou encàrrec de la BBC (Libra) i un altre del Hopkins Centre de Darmouth (Leo), dues obres que s'afegeixen al Gèminis, compost el 1966. Totes tres constitueixen una trilogia de caràcter astrològic que ha donat peu a multitud de conjuntures i especulacions. Una cosa és clara: Robert Gerhard era del signe balança (Libra); la seva esposa Poldi, lleó (Leo).