Carles Baguer, un compositor canònic del classicisme català
14/07/2025
Una de les grans figures del classicisme musical a Catalunya és Carles Baguer i Mariner (1768-1808). Nebot de l'organista de la Catedral de Barcelona Francesc Mariner (1720-1789), la malaltia d'aquest l'any 1786, va propiciar que Baguer iniciés la seva carrera musical com substitut de Mariner. Ja de molt jove va ser una figura molt apreciada en l’ambit musical a la ciutat de Barcelona, malgrat haver concursat, sense èxit, com a organista titular a Lleida, Tarragona i l’església del Pi de Barcelona. A finals de 1789, la mort de l'oncle Francesc li va permetre ocupar oficialment la plaça titular d'organista de la catedral de Barcelona. Des d’aquest moment i fins a la seva mort va combinar les funcions d’organista i pedagog amb l'exercici de la composició, que va conrear de manera prolífica. El 1796 va passar a ser considerat membre de ple dret de la Capella Musical. Durant el regnat de Carles IV, però, la Catedral de Barcelona va iniciar un període d’empobriment gradual que comportà un estancament en el desenvolupament musical.
La musicologia no ha dubtat a dir que Baguer és un paradigma d'assimilació dels canvis estructurals que va experimentar la música a la península Ibèrica a finals del segle XVIII, canvis que van des de la renovació tècnica, formal i estètica fins a la secularització dels ambients musicals. En ell conflueixen el substrat barroc arcaïtzant i els usos gregorians tradicionals, amb una italianització gradual de l’estil dramàtic, que va diluir les diferències entre gèneres com ara l'òpera i la sarsuela. Molt influenciat pel simfonisme de Franz Joseph Haydn en el tractament de la textura simfònica i la riquesa en els desenvolupaments, Baguer també va nodrir-se dels corrents instrumentals més generals de l’escola de Viena. No va oblidar la composició de la música religiosa, comptant-se en el seu catàleg fins a nou misses, un rèquiem i diversos oratoris, salms, villancets, etc. Dins l'àmbit de la música profana cal esmentar la seva òpera La principessa filòsofa (1797), així com nombroses obres per a teclat en múltiples formes, rondós, minuets a més d'una quarantena de sonates. També han arribat fins als nostres dies disset simfonies, una pastorel·la per a orquestra, un concert per a dos fagots i orquestra i una sèrie de duets per a flauta. La musicologia ha plantejat la possibilitat que algunes de les simfonies de Baguer fossin adaptacions d’obertures operístiques d'altres compositors, una teoria que no s'ha acabat de comprovar.
Malgrat no haver-se completat un catàleg complet, es coneixen més de cent cinquanta peces compostes per Carles Baguer, algunes de les quals, com era costum, tenien finalitats pedagògiques. Baguer ha estat considerat per la musicografia com un dels autors més polifacètics de finals del segle XVIII i principis del segle XIX i un model de síntesi del llenguatge instrumental europeu del moment. Aquest fet ha convertit a Baguer en un dels autors simfònics ibèrics més enregistrats, discogràficament, com ho demostren les gravacions de formacions com l'Orquesta de Cámara Reina Sofia, els London Mozart Players, l'Orquesta Barroca de Sevilla, l'Acadèmia 1750 o l'Orquesta Sinfónica de Castilla y León que ha realitzat la integral de 17 simfonies.