Pau Casals
05/11/2025
El passat 22 d'octubre es va complir el 52è aniversari de la mort, a San Juan (Puerto Rico), de Pau Casals (1876-1893). És evident que en el nostre imaginari tenim perfectament integrada la imatge de Casals amb un violoncel, i una mica menys com a director, malgrat la tasca prometedora que va desenvolupar amb el projecte de l'Orquestra Pau Casals. La faceta com a compositor de Pau Casals, a grans trets, es té bàsicament associada amb un immes cant a la pau universal com és l'oratori El Pessebre (1945-1960), amb text del poeta Joan Alavedra i estrenat a Acapulco (Mèxic) el 24 de desembre de 1960. Podem dir que és una obra on el seu context i relat extramusicals s'han sobreposat al mateix interès musical d'una obra que, tanmateix, moltes vegades s'obvia que va ser orquestrada pel seu germà Enric, com també l'Himne a les Nacions Unides (1971) amb text de Wystan Hugh Auden (1907-1973).
Òbviament, no són dues obres menors per la seva potència simbòlica i plena de significança en la història del segle XX, però no menys cert és que ambdues ens porten a la mateixa realitat que multitud de grans figures musicals no es van poder estar: provar sort amb la composició. Pensem, així, en una figura de la direcció orquestral fonamental del segle XX com la de Wilhelm Furtwängler (1886-1954) que va decidir compondre el més extens Concert per a piano de la història i que va ser estrenat per tota una institució orquestral com la Filharmònica de Berlín, l'octubre de 1937, amb Edwin Fischer com a solista i, òbviament, el mateix compositor al capdavant. Hores d'ara, com sabem, quan pensem en Wilhelm Furtwängler poques vegades, per no dir mai, pensem amb el seu concert. Alguna cosa semblant passa amb les obres de Casals que, evidentment, no van reeixir amb la potència, força i brillantor estratosfèriques que va assolir com a solista i una mica menys com a director. Ara bé, una cosa és certa: la necessitat de compondre sempre el va acompanyar. Pensem, així, com amb pocs menys de set anys ja va col·laborar en la remusicació de Los pastorcillos en Belén (1883) que va realitzar el seu pare.
Tampoc ens pot passar per alt que quan Casals era a Madrid i va plantejar al Comte Morphy la seva voluntat de fer avanços amb el violoncel, l'anomenat «segon pare» del vendrellenc s'hi va oposar fermament. Morphy tenia clar que Casals havia de ser compositor i, de fet, va acceptar a contracor que marxés a Brussel·les, però que allí estudiés composició amb François-Auguste Gevaert (1828-1908), cosa que no va acabar passant.
Podem assegurar com les bases compositives i tècniques de Casals es van basar, essencialment, en l’après amb els mestres de Madrid i, evidentment, la seva intuïció. Tot i això, en Casals va haver-hi sempre algun «daimon» que el va empènyer a compondre unes composicions que, a part de les ja esmentades per a cor i orquestra, sempre va concebre amb formes íntimes i cambrístiques. Per entendre'ns: mai es va decidir per compondre un concert per a violoncel, cosa que sí que va fer el seu estret col·laborador i mà dreta: el seu germà Enric (1892-1986).
Del conjunt de la seva obra, però, i segons la musicologia, n'hi hauria algunes de molt inspirades i que sobresurten. És el cas de les anomenades peces montserratines com ara l'O vos omnes (1932), el Salve Regina (1932) o el Nigra sum (1943) o la seva sardana Sant Martí del Canigó (1943), instrumentada també per l'Enric. Aquesta necessitat de comptar amb el germà per a les qüestions referents a l'orquestració és, el senyal inequívoc que el Casals compositor no entrava en alguns aspectes tècnics de la composició, i va delegar sempre al seu germà Enric. Això no significa que no posseís el do per a la melodia i algunes de les seves obres, com hem vist, són certament inspirades, però que al costat de la monstruositat com a solista de violoncel i director queden en un segon o tercer pla. Estèticament, evidentment, són deutores del romanticisme melòdic en el que ell creia. Es diu que el Comte Morphy en alguna de les seves classes li havia dit: «Pablito, en el llenguatge de tothom». Aquesta recomanació, Casals la va portar fins a les darreres conseqüències, ja que aquesta no podia portar una expressió més profunda en els propòsits de l'art en general.
Això, però, encara engrandeix més la sinceritat i autenticitat d'un músic integral que, cada matí, no es podia estar de començar el dia tocant dos preludis i fugues de Bach.
Moltes de les seves obres han estat editades per Boileau Music.