Josep Soler, figura important del segle XX
13/10/2025
El pròxim 9 d'octubre es complirà el tercer aniversari de la mort, a Barcelona, del compositor vilafranquí Josep Soler i Sardà (1935-2022), considerat una de les figures més importants de la música contemporània a l'Estat espanyol del segle XX. Distincions com el Premi Nacional de Música de Catalunya (2001), el Premi Nacional de Música d'Espanya (2009) i, especialment, el Premi Tomás Luis de Victoria (2011) són una mostra fefaent del reconeixement que va tenir, en vida, aquest compositor. Quina és, però, la singularitat de la figura de Josep Soler? Diríem que, per un costat, hi ha l'ingent catàleg d'obres, entre les quals hi ha fins a setze òperes, vuit simfonies, nombrosos concerts, oratoris, Lieder i sonates, però també tenim el seu vessant d'assagista amb llibres com Fuga, técnica e historia (1980), Escritos sobre música y dos poemas (1994), llibres sobres Johann Sebastian Bach, Tomás Luis de Victoria, però també destacades traduccions de poesia i teatre litúrgic de l'Antic Egipte a més de Los nombres Divinos y otros escritos del Pseudo-Dionís Areopagita (2006).
Format, inicialment, a la seva ciutat natal de Vilafranca del Penedès amb Rosa Lara, el 1960 es va traslladar a París per estudiar amb René Leibowitz, que havia estat deixeble de Maurice Ravel i Anton Webern, a més d'amic personal d'Arnold Schönberg. Va ampliar la seva formació amb Cristòfor Taltabull amb qui va aprofundir en les disciplines d'harmonia, contrapunt, orquestració i fuga. Totes aquestes influències van acabar determinant un estil de composició que segons Ángel Medina, a l'assaig Josep Soler: música de la pasión, destaca per «la filiació estètica germànica, un profund sentiment religiós i un marcat caràcter pessimista que, tanmateix, deixa una porta oberta a la salvació».
Soler va començar la seva carrera amb un estil estrictament dodecatònic que va desenvolupar en un atonalisme lliure influït per l'expressionisme de compositors com Gustav Mahler, Richard Strauss i Alban Berg. A partir dels anys noranta del segle XX, però, va començar a desenvolupar un sistema harmònic personal basat en l'acord de Tristany i en l'acord místic d'Aleksandr Skriabin.
Dins del catàleg de la seva obra són de destacar, segons el musicòleg i filòsof Joan Cuscó, al marge d'òperes, una d'elles, Oedipus et Iocasta (1972) amb text de Sèneca estrenada al Gran Teatre del Liceu, l'any 1986, obres com l'obra Inferno (1970), Preludi i danses del Penedès (1996) i el poema simfònic A Matilde (2003).
Segons el musicòleg Joan Cuscó, en la seva tasca com a compositor, pedagog i assagista, «ha marcat una fita i ha llegat una obra intensa i complexa en què la recerca de la transcendència, allunyada de qualsevol confessionalitat, i la construcció i elaboració del record i de la memòria hi són imprescindibles. Una perspectiva que el porta a cercar en Parmènides, Plotí i Spinoza dins l’àmbit filosòfic, Roger Penrose i Kurt Gödel dins l’àmbit matemàtic i Rainer Maria Rilke i Jacint Verdaguer dins la literatura allò que som».