Ferran Sor
06/02/2024
El compositor i guitarrista Ferran Sor (1778-1839) constitueix un dels cims del patrimoni musical català. Malgrat ocupar aquest espai d’excel·lència, més enllà dels cercles guitarrístics, la seva obra musical encara és una assignatura pendent, una flaquesa que es tradueix en un desconeixement important d’aquesta en el nostre imaginari cultural. Amb una biografia rica en contactes amb figures destacades de la història europea del segle XIX, com ara els tsars de Rússia, i la realització de multitud de viatges, Sor continua erigint-se en un dels tresors més grans de la cultura a Catalunya. És per això que cal considerar-lo com un dels grans noms del patrimoni musical català al costat d’altres com els de Domènec Terradellas (1713-1751) o Robert Gerhard (1896-1970) que constitueixen, als ulls de molts musicòlegs, el triumvirat superlatiu de la història de la música catalana.
A diferència de Terradellas i Gerhard, però, Sor ha tingut la fortuna que hagi quedat com una de les referències més reeixides en el món dels guitarristes, ja que un important corpus de la seva obra és per aquest instrument i aquesta ha quedat com un dels repertoris habituals i més apreciats del repertori decimonònic, al costat d’altres com ho poden ser els de Mauro Giuliani (1781-1829), Ferdinando Carulli (1770-1841) o Johann Kaspar Mertz (1806-1856).
Aquesta adscripció al món de la guitarra, però, ens ha fet perdre de vista el conjunt d’una personalitat musical que, sense anar més lluny, té dins la seva trajectòria importants fites com ara haver estat el compositor escollit per a la inauguració del Teatre Bolxoi de Moscou, el 6 de gener de 1825, amb el seu ballet Cendrillon. Que aquest ballet fos l’escollit no fou una casualitat sinó el reconeixement sincer a una obra que, quatre anys abans, el 26 de març de 1822, ja s’havia estrenat a l’històric King’s Theater de Londres i que, gairebé un any després, va presentar-se a París on va arribar a assolir la xifra de 104 representacions.
Per desxifrar com Sor va arribar a assolir importants èxits com els esmentats ens cal realitzar una «composició de lloc» i ens adonarem com, possiblement, va ser una «vida romàntica» la que el va acabar erigint en aquesta referència absoluta en el món de la guitarra del segle XIX.
Nascut al carrer de Sant Pau de Barcelona, el 13 de febrer de 1778, curiosament la mateixa data en la qual va néixer l’esmentat Terradellas, Ferran Sor i Muntades provenia d’una família d’ascendència francesa. Sembla que la seva primera formació musical la va rebre de mossèn Josep Prats, aleshores primer violinista de la catedral de Barcelona, que en més d’una ocasió s’havia traslladat a cal Baró de Maldà per fer-hi música conjuntament. Desconeixem els motius, hi ha qui afirma que per la mort del seu pare, però, el 1789 va ingressar a l’Escolania de Montserrat on va estudiar amb un dels més grans mestres de l’anomenada «Escola de Montserrat»: Anselm Viola (1738-1798). És de suposar que allà va adquirir una sòlida formació musical en matèries com el cant pla, la polifonia, el violí, els instruments de tecla o, fins i tot, la composició. El pas per Montserrat no va ser una anècdota, sinó que va ser fecund com ho demostra que, el 1793, ja era el primer violí de la capella de música de Montserrat.
El 1795, en sortir de Montserrat, va ingressar a l’Acadèmia Militar de Barcelona, també coneguda com a Acadèmia de Matemàtiques, una institució que es va establir a Barcelona, a partir de 1720, després de la Guerra de Successió. La decisió del nostre compositor no era estranya, sinó que obeïa a una tradició familiar, ja que sense anar més lluny, l’avi de Sor era militar. Allí, a part de rebre una sòlida formació en matemàtiques pures i mixtes concebuda per a l’enginyeria i l’estratègia bèl·lica, va començar a estudiar de forma autodidàctica guitarra amb el mètode i les obres de Federico Moretti (1769-1839), un militar napolità que el 1794 va traslladar-se a la península Ibèrica on va acabar formant part de les Reales Guardias Walonas. Sembla que els Principios para tocar la guitarra de seis órdenes. Precedidos de los Elementos Generales de la Música dedicados a la Reina Nuestra Señora de Moretti van ser determinants perquè Sor adquirís ja no només una sòlida tècnica amb l’instrument sinó un nivell de virtuosisme i capacitat compositiva que, amb els anys, li va acabar fent assolir el reconeixement entusiasta, a París, d’importants figures com ara Étienne Nicolas Méhul o Luigi Cherubini.
El 25 d’agost de 1797, quan Sor encara era alumne de l’Acadèmia, va estrenar, al Teatre de la Santa Creu, l’òpera Il Telemaco nell’isola di Calipso, una obra que, segons el citat Ernest Lluch, ha de relacionar-se com una manifestació musical dels posicionaments polítics de l’austriacisme i de l’alternativa catalanoaragonesa enfront del model més centralista característic dels borbons. Malgrat ser un títol compost per un jove de dinou anys, el títol va arribar fins a les quinze representacions i, posteriorment, es va interpretar a Venècia. Cal dir que, recentment, DINSIC Publicacions Musicals ha editat els fragments arribats fins als nostres dies d'aquest títol.
Podem assegurar, sense gaire marge d’error, que el Telemaco va suposar un revulsiu en la seva carrera musical. Abans d’abandonar l’Acadèmia, d’on va sortir llicenciat com a «oficial» el 1800, encara va tenir temps de compondre altres obres com un atribuït Concert en Sol Major per a violí i orquestra (1798), en realitat d’autoria de Joseph Boulougne Chevalier de Saint-Georges (1745-1799), malgrat l’existència d’un enregistrament discogràfic i d’una edició excel·lent de la partitura.
Entre 1799 i 1800 Sor va traslladar-se a Madrid on va comptar amb el protectorat de la XIII duquesa d’Alba, María del Pilar Teresa Cayetana de Silva Álvarez de Toledo (1762-1802) que li va encarregar una òpera buffa (Don Trastullo), inacabada per la mort de la protectora, el 1802. Abans, en matèria de música teatral, havia compost la música incidental per a la tragèdia La Elvira portuguesa de Gaspar Zavala y Zamora (1762- Ca 1813) música que posteriorment, el 1804, va convertir en un melodrama homònim. Després de la mort de l’aristòcrata el va protegir el duc de Medinaceli, de la mà del qual va haver de traslladar-se a Màlaga com a administrador reial i amb l’inici de la Guerra de la Independència, el 1808, de nou a Catalunya com a supervisor de les propietats del ducat. Malgrat desenvolupar aquestes tasques administratives, Sor va continuar component (tres simfonies, tres quartets de corda avui perduts, cançons, Seguidilles per a veu i guitarra, obres religioses) i va realitzar concerts en salons com el del cònsol americà Sir William Kirkpatrick (1764-1837) a la capital andalusa.
Si bé inicialment Sor va prendre partit en contra de l’ocupació napoleònica, com així ho testimonien cançons patriòtiques com ara Vivir en cadenas o Marchemos, marchemos de 1809, un any després, possiblement com a conseqüència de la seva fascinació per les idees de la Il·lustració i pel seu contacte, en els anys de l’Acadèmia Militar, amb la francmaçoneria, va acabar allistant-se a l’exèrcit napoleònic del qual en va arribar a ser capità.