Reivindicació i memòria d'Enric Granados
07/08/2023
La figura d'Enric Granados (1867-1916) ha estat pàgina d'actualitat cultural en les darreres setmanes. I no pas per qüestions estrictament musicals, sinó per una notícia que no per sabuda ha deixat de sorprendre. Aquesta és que l'interior de l'antiga Sala Granados, construïda pel doctor i mecenes Salvador Andreu i Grau (1841-1928) per a l'eminent pianista i compositor, va ser enderrocat l'any 2018. Hores d'ara, així, ja només en queden les seves parets laterals i la façana. Pot haver estat la manca d'actualitat de l'estiu la que hagi portat a què un conegut diari nacional hagi donat a conèixer una notícia que posava al descobert la passivitat de les administracions públiques i que han portat a perdre un patrimoni cultural històric ubicat al número 18 de l'avinguda del Tibidabo.
Més enllà de la pèrdua d'una sala modernista on havien actuat eminents artistes, a part del propi Granados, com el guitarrista Emili Pujol, els violinistes Mathieu Crickboom i Joan Manen o els pianistes Arthur Rubinstein i Édouard Risler, l'enderrocament posa al descobert el molt que queda per fer, al marge que editorials com Boileau i Tritó han posat el seu gra de sorra amb la publicació de diferents obres i que podeu trobar en els seus respectius catàlegs.
Possiblement encara no som prou conscients que en aproximar-nos a la figura d’Enric Granados ho estem fent amb una polifacètica i complexa personalitat (pianista, compositor, pedagog, promotor) que permet adonar-nos, ràpidament, d'estar davant d’una de les figures més importants de la música hispànica i europea del darrer terç del segle XIX i inicis del segle XX. Una estètica posicionada plenament dins l’herència del romanticisme, junt a una vida intensa i apassionada, són les que li van permetre gaudir, ja en vida, d’epítets com els del «Chopin espanyol» o el «Grieg espanyol»....
Més enllà d’això, el cert és que si bé la seva figura és força reconeguda en els cercles musicals europeus, no menys cert és que aquest reconeixement ve proporcionat a través de la coneixença d’unes obres per a piano molt concretes, com així també per algunes cançons. Tanmateix, a nivell social, resulta evident com el seu nom és un dels pocs que, tot i formant part amb lletres d'or del patrimoni musical català, romanen en una coneixença vaga i, perquè no dir-ho, confosa o poc precisa.
«La pèrdua de Granados equival a la d’un tresor perquè aquest artista era un escollit de la Bellesa. El seu art era l’expressió d’un temperament exquisit, d’una fina sensibilitat, d’una elegància que captivava, que subjugava amb aquella gràcia que només tenen els escollits...».
El catàleg d'Enric Granados pot dividir-se en diferents àmbits que, seguidament, detallarem:
1. L’obra per a piano. Les ciències musicals han assenyalat la poesia i l’elegància com a característiques principals de l’obra pianística del compositor lleidatà. Entre aquestes hi trobem, entre d’altres, els celebèrrims Capricho español (Ca 1890), la sèrie de les Danzas españolas (Ca 1890), els Valsos poètics (Ca 1895), l’Allegro de concierto (1903) i l’extraordinària suite Goyescas (1911).
És important d’assenyalar com el procés compositiu de Granados, en ocasions, fou molt semblant a l’emprat en el seu moment per Chopin o Liszt: un procés basat de ple en la improvisació. Sabem així, a tall d’exemple, com la coneguda peça de El pelele, que sol afegir-se com a colofó de l’esmentada suite de Goyescas, va interpretar-se per primera vegada en forma d’improvisació al Teatre Principal de Terrassa el 29 de març de 1914 abans que s’interpretés, en la seva coneguda forma arribada fins als nostres dies, al Palau de la Música Catalana el 5 de març de 1915.
El biògraf Antoni Carreras i Granados, el 1988, ja va assenyalar la necessitat de realitzar una severa i exhaustiva cronologia, amb el corresponent catàleg, de les obres pianístiques de Granados, tot i la dificultat que entranya aquesta empresa ja que Granados no acostumava a posar cap data en els seus manuscrits autògrafs.
2. Les obres per a l’escena. La primera contribució escènica destacada d’Enic Granados fou la música incidental per al drama en tres actes La miel de la Alcarria (1895) de Josep Feliu i Codina. Va ser amb llibret d’aquest autor que Granados compongué un dels seus grans èxits operístics: María del Carmen. Estrenada al Teatre Parish de Madrid el 13 de novembre de 1898, el seu èxit fou esclatant i alguns comentaristes musicals no van dubtar a comparar a Granados amb Jules Massenet i a l’òpera com una versió espanyola de la Cavalleria Rusticana de Mascagni.
Especial atenció, dins aquest capítol de les obres per a l’escena, mereix el bloc de les músiques compostes per Granados per al teatre català. Ens estem referint a les músiques compostes per al drama líric Blancaflor (1899) d’Adrià Gual (estrenat al Teatre Líric de Barcelona el 30 de gener de 1899), el també drama líric Petrarca amb llibret d’Apel.les Mestres (encara inèdit!), la peça lírica Picarol (1901) amb text d’Apel.les Mestres, els poemes Gaziel (1906) i Liliana (1911) -també amb llibret d’Apel.les Mestres- i, de forma especial, l’òpera Follet. Basada amb un llibret d’Apel.les Mestres, d’aquesta òpera en desconeixem força els motius del perquè no va acabar per estrenar-se públicament, si bé se’n va realitzar una audició privada al Gran Teatre del Liceu el 4 d’abril de 1903. Ara bé, a judici del musicògraf John W.Milton, l’òpera Follet ha de considerar-se la primera òpera en llengua catalana.
3. Les obres per a veu i piano. A judici d’algun musicòleg, és en les obres per a veu i piano on Granados va poder sintetitzar i materialitzar millor la seva autèntica personalitat musical. La seva capacitat inventiva en el paràmetre melòdic i la suggestió en l’acompanyament pianístic en la creació d’atmòsferes i ambients fan dels cicles Colección de tonadillas escritas en estilo antiguo (1910) o les Canciones amatorias (1914-1915) algunes de les joies vocals del nostre patrimoni musical.
4. La música instrumental: música de cambra
A l’igual que succeeix amb els seus grans admirats compositors Frederic Chopin, Robert Schumann o Franz Liszt, i malgrat associar-se només com a compositor pianístic, el cert és que Enric Granados va deixar un important llegat en el camp de la música instrumental.
En el camp de la música de cambra cal comptar una Sonata per a violí i piano, una Sonata per a violoncel i piano, un , Trio per a violí, violoncel i piano, un Quartet per a cordes, un Quintet per a piano i cordes, així com altres obres que comparteixen la mateixa sort que moltes obres del seu catàleg.
Dins de l’apartat de la música de cambra, són de destacar algunes transcripcions i arranjaments entre els que cal comptar Vint-i-sis sonates inèdites de Domenico Scarlatti i una instrumentació del Concert en fa menor de F.Chopin.
5. La música instrumental: música orquestral
Aquest capítol, al nostre entendre, és un dels que, juntament al Teatre Líric català, més ha patit un buit en la programació. Només el conegut Intermedio de Goyescas és de les obres que fàcilment poden trobar-se a les sales de concert. Fora d’aquesta, però, romanen en l’oblit interessants contribucions com ara el seu poema simfònic Dante per a orquestra i mezzosoprano que fou estrenat al Palau de la Música Catalana el juny de 1908. També cal comptar altres peces orquestrals aïllades (La nit del mort, Llegenda de la fada), així com un Concert per a piano l i orquestra (Allegro serio).