GEMC - Gremi d'editors de musica de Catalunya

Una de les figures més fascinants del Romanticisme pertanyent al patrimoni musical dels països de parla catalana és el compositor valencià Josep Melcior Gomis i Colomer. Nascut a Ontinyent (Vall d'Albaida, València) el 6 de gener de 1791, aquest acabaria morint, el 27 de juliol de 1836, a París. Fill del també músic i pintor Josep Gomis, aquest va iniciar la seva formació musical a l'Escolania de l'església de l'Assumpció de Santa Maria d'Ontinyent. Traslladat a València va estudiar, posteriorment, amb el compositor gironí i mestre de capella de la catedral de València Josep Pons (1768-1818). Si bé les seves primeres composicions van ser pertanyents al gènere de la música religiosa, el 1818 es va traslladar a Madrid com a director de banda militar. Simpatitzant de la facció liberal va compondre diferents cants per aquesta causa com ara La marcha de los diputados i l'Himno de Riego, si bé l'autoria d'aquest ha estat posat en dubte pel musicòleg Miquel Àngel Múrcia i Cambra en creure que aquest himne, malgrat haver-se assenyalat com a composició de Gomis, és en realitat una cançó popular de les comarques centrals de València.

 

El 1823 va haver de fugir d'Espanya per problemes polítics amb el regnat absolutista de Ferran VII. Es va instal·lar a París on va conèixer, entre d'altres, a Manuel García, Santiago de Masarnau, Francisco de Goya, Ferran Sor o Ramon Carnicer. Gràcies a García, famós cantant espanyol favorit de G. Rossini, va començar a fer classes de solfeig i cant per poder sobreviure i va entrar en contacte amb Rossini. Aquesta docència amb el món del cant va donar com a resultat un tractat molt famós a la seva època i utilitzat a països llunyans com Mèxic i els Estats Units. Es tracta del Méthode de solfège et de chant (París, 1826), obra que va ser recomanada per compositors com ara François Adrien Boieldieu o el mateix Gioacchino Rossini. Fa uns anys es va localitzar a l'arxiu històric d'Ontinyent un manuscrit amb la segona part inèdita de l'esmentat manual.  El 1827 Gomis era a la ciutat de Londres on va estrenar la seva cantata L'hivern amb molt bona acollida i on va publicar diverses cançons sobre temes hispànics.

 

De retorn a París va començar a destacar com a compositor d'òperes com Le diable à Seville (1831), Le portefaix (1834), Rok le barbu (1836) i, especialment, l'òpera fantàstica Le revenant (1833). J. M. Gomis va tenir uns inicis de tendència italiana, però després de conèixer el Der freischütz de C.M. von Weber i contactar amb Hector Berlioz va canviar el seu estil aproximant-lo al del francès i a la línia alemanya, tornant al final de la seva vida, amb l'òpera Rock le Barbu, a l'italianisme rossinià.

 

Compositor original i de gran qualitat, a la seva mort Hector Berlioz va escriure en una nota necrològica que «la seva primera obra... revelava un talent original, la fisonomia espiritual del qual i les seves maneres a vegades una mica estranyes, sobretot per a un públic com el de l'Òpera Còmica, van agradar, no obstant això, en general. Va ser una sorpresa el reguitzell d'efectes nous de formes rítmiques desconegudes i de frases excitants que aquesta música contenia. El cor de monjos de Le diable à Seville, sobretot, va ser unànimement proclamat com una obra mestra tant pels artistes com pels aficionats».

 

Mort amb tan sols quaranta-quatre anys, va ser enterrat al cementiri de Montmartre de París i, davant la seva tomba, hi podem trobar la del seu amic H. Berlioz que no va dubtar també a escriure: «Gomis ha fet prou perquè la seva pàtria s'enorgulleixi d'haver-li donat l'ésser i s'afligeixi per no haver sabut endevinar el mèrit de tal fill. Si alguna cosa pot mitigar el dolor d'Espanya en assabentar-se de la mort de Gomis, són les llàgrimes sinceres que sobre la seva tomba han vessat els seus amics de França, i l'homenatge rendit a la seva memòria els artistes de totes les escoles».